cap de dona vella

MB 3297
Nom d'objecte escultura
Cultura/Període Món romà
Material marbre
Tècnica esculpit
Seca
Datació 50
Ubicació Exposició permanent
Nom jaciment Ciutat romana de Baetulo. Barri antic de Llefià
Municipi Badalona (Europa, Espanya, Catalunya, Barcelona, Barcelonès)
Mides 33 x 20 cm
Descripció
Escultura que representa el cap d'una dona vella. Formaria part d'una escultura funerària. Aquesta escultura va estar durant molt de temps als jardins de la Rectoria de Santa Maria i sabem que procedia de la zona de Llefià (que antigament comprenia un territori molt més ampli que a l'actualitat) com va indicar Gaietà Soler en el seu llibre el 1890 i, com diu Guitart (1976), molt possiblement havia format part d'un monument funerari de la necròpolis de Can Peixau. En aquest cas, tenim el cap, encara que molt erosionat, d'una dona vella. Seria, per tant, la part realista d'una escultura funerària feta amb marbre i ens manca el cos de l'escultura, fet segurament amb pedra local. Tot i el seu desgast, podem observar que té el coll inclinat cap a la dreta, el front i les galtes tenen arrugues, i sota unes celles marcades, hi ha uns grans ulls. Els pòmuls marcats ens deixen veure uns llavis rectes i una mandíbula petita i amb la pell xuclada, igual que a la part del coll que marca amb realisme l'avançada edat de la persona representada, amb una gran força expressiva. Porta un vel lligat al darrere, que forma plecs sobre la nuca, però que deixa al descobert part del pentinat, amb clenxa al mig i una trossa baixa. Les vídues d'aquesta època portaven un mocador allargat aguantat al recollit fent plecs per sobre de la nuca (repetit), que amb prou feines deixava al descobert els cabells i que era un element distintiu de la seva categoria social. Tot i que Josep Guitart (1976) li donà una cronologia del 40 aC, Montserrat Claveria (2012) li dona una cronologia més antiga, l'època del triumvirat (60-50 aC), ja que creu que està en plena consonància amb les tendències del moment, el costum ancestral romà de reproduir amb fidelitat els trets fisonòmics de la persona difunta i l'adopció d'algunes influències hel·lenístiques que anaven enriquint aquesta tradició romana, com és el cas de l'expressiva torsió del cap. Malgrat la rigidesa i la frontalitat, té una gran força expressiva, senzilla, realista i eixuta, i alhora venerable i digna, que expressa el darrer rol quotidià de la retratada en vida.
Llegir més
© Museu de Badalona
Omeka ID 1894